Podem establir els orígens de la psicomotricitat a principis del segle XX. Moment en que es dona una situació sobre la que convergeixen tres corrents de pensament en la neurologia de l’època.
- Per un costat, la patologia cerebral accepta el trencament en la correspondència entre lesió i símptoma. Es constata l’existència de disfuncions greus sense l’existència de lesions cerebrals localitzades.
- Per altra banda, la neurofisiologia comença a preocupar-se de les conductes d’un individu en relació amb el medi, allunyant-se del laboratori, per estudiar l’acció adaptativa del sistema nerviós, arribant a la conclusió de que qualsevol moviment té no només significació biològica.
- En tercer lloc, la neuropsiquiatria infantil que arriba de la mà de Ernest Dupré, el 1907, a la descripció del síndrome de debilitat motriu, que posteriorment es relacionarà amb el de debilitat mental, i que obre la possibilitat d’explicar trastorns motors per causes de immaduresa, retard o detenció del desenvolupament de un sistema, posant de relleu el paral·lelisme existent entre activitat psíquica i la activitat motriu. És Dupré qui el 1913, introdueix per primera vegada el terme i el concepte de psicomotricitat i el concepte de paral·lelisme psicomotor.
Es considera, que la psicomotricitat arranca des del moment en què Dupré va descreure la paratonia. I és en la línea de la neuropsiquiatria infantil a on les seves idees troben acollida i es desenvolupen.
Sens cap mena de dubte Wallon, la persona que va donar forma a la intuïció de Dupré i inicia una línia clara d’investigació i publicacions sobre determinats aspectes de la psicomotricitat. En la seva tesis sobre “el niño turbulento” (1925) analitza els estadis i trastorns del desenvolupament mental i Psicomotriu del nen. Els seus estudis intenten posar de relleu la interdependència de lo afectiu, lo motriu i lo cognitiu en el desenvolupament afectiu.
Contemporani a Wallon, Georges Heuyer, va provar d’aïllar els trastorns motrius que acompanyen a pertorbacions de la personalitat i aplicant una teràpia psicomotriu, va veure una millora en els trastorns de la personalitat dels seus pacients.
En aquests moments prenen importància els estudis de psicologia del desenvolupament que realitzen Wallon i Piaget, que donen un lloc preeminent al pla motor en el desenvolupament infantil, sobretot en les primeres èpoques . El preludi de la comunicació amb l’altre i l’estructuració de la intel·ligència radiquen en el mateix nucli de la motricitat. La noció de paral·lelisme perdura mentre dura el cartesianisme en la seva dicotomia cos i esperit, queda profundament incrustat en la mentalitat francesa.
El psicoanàlisis a més demostra que per a funcionar adequadament és necessari que la motricitat hagi estat adjudicada, i que el moviment no només té una existència objectiva, sinó també imaginada (fantasmàtica). Especialment els estudis de Spitz sobre la repercussió de les carències afectives en el primer any de vida, revelen la importància del cos i de les primeres experiències sensorial i motrius en el desenvolupament posterior del subjecte.
Dos deixebles de Heuyer, De Ajuariaguerra i Diatkine són els que inicien a l’hospital Henri-Rousselle de París una línea clara dins de la psiquiatria infantil amb les seves investigacions sobre el síndrome de debilitat motriu i les relacions d’aquests amb altres síndromes, arribant a la conclusió que la debilitat motriu no pot considerar-se un dèficit instrumental produït per una lesió o defecte de funcionament de un sistema cortical o subcortical, per lo que cal ser classificada en una nova categoria de trastorns purament psicomotors. Aquestes idees son la base científica sobre la que s’inicia la pràctica de l’abordatge psicomotriu com a forma de reeducació o teràpia específica. Fet que Ajuriagerra deixa retratat en el seu conegut manual de psiquiatria infantil, text fonamental que relliga la Psicomotricitat a la Psiquiatria infantil.
Lapieer i Acouturier, Francesos crearen la psicomotricitat relacional. Acouturier estableix certs dispositius que operen en la pràctica educativa i terapèutica amb un enquadres i tècniques específiques.
És en aquest moment (1960) que a França s’elabora la primera carta de la Reeducació Psicomotriu, document que reconeix els fonaments teòrics de l’examen psicomotor i una sèrie de mètodes i tècniques per al tractament dels trastorns psicomotrius.
Llavors, en base a la seva història podem dir que la Psicomotricitat, intenta posar en relació dos elements: lo psíquic i lo motriu. Es tracta de l’estudi del moviment, però amb les seves corresponents connotacions psicològiques, que superen lo purament biomecànica.
La Psicomotricitat no s’ocupa del moviment en ell mateix, sinó de la comprensió del moviment com a factor de desenvolupament i expressió del individu en relació al seu entorn.
La Psicomotricitat tracta de fer una lectura globalitzadora dels progressos i adquisicions motrius que marquen l’evolució de la criatura humana i la seva importància condiciona el devenir d’altres processos com el llenguatge, la relació afectiva, els aprenentatges de la lectura, l’escriptura, el càlcul, etc. Podem considerar la psicomotricitat com una àrea de coneixement que s’ocupa de l’estudi i comprensió dels fenòmens relacionats amb el moviment corporal i el seu desenvolupament i és també una tècnica que pretén desenvolupar les capacitats del individu ( intel·ligència, comunicació, afectivitat) mitjançant el moviment, tant en subjectes normals com també en aquelles persones en que la utilització, la imatge i les atribucions corporals estan alterades per dificultats psicològiques, neurològiques o psiquiàtriques i en els que la finalitat radica en proporcionar-los o restituir-los millors possibilitats d’adaptació, un millor estar en el temps i en l’espai, facilitant o permetent així la seva relació amb els altres.
Institut Umbral. Argentina
Formadors de psicomotricistes
Psicomotricitat Girona 