El vincle

a

a

TEMES A DEBATRE

1. ESTIU 2012: “FUSIÓ-VINCLE”

Partint dels articles enviats compartim la diferència entre fusió i vincle.

Entenem per fusió quan nadó i mare “son un”, es a dir, el nadó depèn totalment de la mare o persona que en tingui cura. Poc a poc, la fusió ha de donar lloc a la vinculació,

la mare ha de deixar que el nen o la nena vagi prenent cada cop més autonomia, separant-se d’ella, esdevenint persones diferenciades i amb vincle.

A) DOCUMENTACIÒ

* enlace al document “El lloc del vincle” de la Fetb 

Segons la teoria de Bowly, les vinculacions que es facin en la infància l’influiran al llarg de la vida. També es fan pinzellades molt breus dels 4 tipus de vincle que descriu Bowlby.

TEORIA DE L’AFERRAMENT (John Bowlby i Mary Ainsworth)

DEFINICIONS:

Conducta d’aferrament : qualsevol forma de comportament que fa que una persona assoleixi la proximitat respecte a una altra persona diferenciada i preferida.

Vincle afectiu : qualsevol relació entre persones on s’expressin i experimentin afectes entre elles

de forma estable, amorosa, però no necessàriament per buscar seguretat en l’altre.

ANTECEDENTS HISTÒRICS:

La teoria de l’aferrament constitueix una de les construccions teòriques més sòlides dins del camp

del desenvolupament socioemocional.

A finals dels anys 50 es van recollir crítiques i aportacions de diferents investigadors que la van enriquir encara més.

Va canviar el plantejament teòric psicoanalític que considerava el vincle que establien mare i nadó com un amor interessat que sorgia a partir de les experiències d’alimentació amb la mare. Bowlby considera l’aferrament com una conducta instintiva amb valor adaptatiu. Un pla programat amb correcció d’objectius en funció de la retroalimentació, que es va adaptant a les condicions ambientals.

 

MODEL DE BOWLBY:

Es basa en la existència de quatre sistemes de conducta que es relacionen entre sí:

– el sistema de conductes d’aferrament (conductes al servei del manteniment de la proximitat  i el contacte amb les figures d’aferrament: somriures, plors, carícies,…).

– el sistema d’exploració (estreta relació amb l’anterior i certa incompatibilitat, ja que quan s’activen les conductes d’aferrament disminueix l’exploració de l’entorn).

– el sistema de por als estranys (també relacionat amb els anteriors, quan apareix suposa la disminució de l’exploració i l’augment de l’aferrament).

– el sistema afiliatiu (certa contradicció amb l’anterior, es referix a l’interès que mostra per altres individus, inclús amb qui no ha establert un vincle afectiu).

TIPUS D’AFERRAMENT : depèn fonamentalment de la sensibilitat i la capacitat de resposta de l’adult respecte les necessitats del nadó. (Situació de l’Estrany, Ainsworth i Bell, 1970 : situació de laboratori, d’uns vint minuts i vuit episodis, la mare i el nen entren a una sala de joc on s’incorpora una persona desconeguda. Mentre aquesta persona juga amb el nen la mare surt de l’habitació. La mare torna i surt amb la persona deixant el nen sol. Finalment tornen la mare i l’estranya).

• Aferrament segur: En el cas dels nens amb aferrament segur s’observa ansietat de separació. El petit s’angoixa, plora, però quan la mare torna, la saluda i es tranquil·litza. Aquesta resposta es caracteritza per la confiança en la persona que té cura.
• Conducta del nen: el nadó es mostra tranquil i afectiu en el contacte amb la mare. Es contacta a través de mirades, vocalitzacions i amb un contacte físic apropiat. Són nens que ploren poc i usen a la mare com a base segura per explorar.
• Conducta de la mare: presenta una afectivitat generalment positiva (alegre, calmada i compromesa) i és capaç de contenir i calmar el nadó. Són mares molt sensibles, responsives i disponibles a les seves necessitats.

• Relacions futures: les persones amb estil segur es defineixen com amistosos, afables i capaços, i dels altres com ben intencionats i fiables, no els costa relacionar-se amb altres se senten còmodes depenent d’altres i que altres depenguin, i no es preocupen sobre ser abandonats o que altres es troben molt propers emocionalment.

• Aferrament insegur-evitatiu/evasiu: el nadó sol mostrar poca ansietat durant la separació i un clar desinterès en el posterior retrobament amb la mare; es dóna en les relacions on la mare és més aviat desapegada. Aquesta conducta tendeix a augmentar la distància de persones i objectes suposadament amenaçadors (retracció, fugida i evitació).
• Conducta del nen: el nadó evita el contacte amb la mare realitzant un escàs contacte afectiu i poques mirades.  Nens amb dificultats emocionals que reaccionen de forma defensiva adoptant una postura d’indiferència per evitar frustracions.
• Conducta de la mare: mare generalment freda o indiferent (apatia, angoixa i temor),  relativament insensible a les peticions i necessitats del nadó i, fins i tot, que les rebutja.
• Relacions futures: desenvolupen models de sí mateixos com suspicaços, escèptics i retrets, i dels altres com desconfiables, se senten incòmodes intimant amb altres i troben difícil confiar i dependre d’ells.

• Aferrament insegur-ambivalent/ansiós: el nen mostra ansietat de separació, però no es tranquil·litza quan la seva mare torna. Està sempre una mica enrabiat perquè la mare ha marxat i no sap com predir el seu comportament; quan es reuneixen el petit mostra la seva ràbia, encara que vulgui estar amb ella. També podem trobar dins dels tipus de vincle, l’ansiós i el desorganitzat.

• Conducta del nadó: es mostra aferrat i / o enutjat amb la mare. Busca el contacte amb la mare a través de mirades i un contacte afectuós molt ansiós i exagerat. Aquests nens vacil·len entre la irritació / l’apropament, la resistència al contacte / les conductes de manteniment del contacte.
• Conducta de la mare: presenta una afectivitat generalment intrusiva (ansiosa, tensa i exagerada), tendeixen a intervenir quan el nen explora,interferint-hi; això fa que augmenti la dependència i la manca d’autonomia en el nen. Contenen al nadó d’una manera sobre-estimuladora. Són mares amb actituds inconsistents, a vegades es mostren sensibles i càlides i, d’altres fredes e insensibles. No estan sempre disponibles per a atendre al nen i inicien menys interaccions amb ell.

• Relacions futures: tendeixen a desenvolupar models de sí mateixos com a poc intel·ligents, insegurs,i dels altres com desconfiables, són reticents a comprometre’s en relacions íntimes, sovint es preocupen de que les seves parelles no els vulguin i senten por a l’abandonament.

 

• Aferrament insegur desorganitzat/desorientat: el nen no té estratègies per afrontar la situació, en la separació es comporta de manera confusa, es paralitza, fa moviments estranys i no sent por. Tampoc s’aferra a la mare quan aquesta torna. Recull moltes característiques dels aferraments insegurs ja descrits. Són els nens més insegurs. Mostren una varietat de conductes confuses i contradictòries : expressió monòtona i trista, d’ofuscació, ploren de forma inesperada o adopten postures rígides i estranyes.

 

MODEL REPRESENTACIONAL O MODEL INTERN ACTIU (Bowlby, 1980) :

 

 És una representació mental de sí mateix i de les relacions amb els altres.

Es construeix a a partir de les relacions o de l’absència de relació amb la figura d’aferrament.

 Inclou components afectius i cognitius : qui són les figures d’aferrament, on s’han de trobar

i que espero d’elles.

 Inclou informació sobre un mateix : sóc una persona valorada i capaç de ser estimada

per les figures d’aferrament.

Constitueix la base de la identitat i l’autoestima.

 Té una profunda influència sobre les relacions socials posteriors.

 Feeney i Noller, 1990 han comprovat la importància de l’aferrament per a l’establiment de relacions amoroses en la vida adulta. Les persones que han gaudit una millor vivència d’aferrament tenen més possibilitats de tenir relacions amoroses més satisfactòries, estables i amb major confiança cap a la parella (han après a tocar i a ser tocats, a mirar i a ser mirats,…).

TIPUS DE MODEL INTERN ACTIU (George, Kaplan i Main, 1985) :

  Pares segurs i autònoms: mostren coherència i equilibri en la valoració de les experiències infantils, tant les positives com les negatives. No idealitzen als pares ni recorden el passat amb ira.

Pares preocupats: mostren molta emoció al recordar experiències infantils, expressant freqüentment ira cap als pares. Semblen agobiats i confusos amb la relació amb els propis pares i mostren moltes incoherències,són incapaços de mostrar una imatge consistent i sense contradiccions.

 Pares rebutjats: treuen importància a les relacions infantils d’aferrament i tendeixen a idealitzar els seus pares, sense ser capaços de recordar situacions concretes. Lo poc que recorden ho fan de forma freda i sense emoció.

* Main i Hesse, 1990 : Pares no resolts: presenten característiques dels tres grups anteriors, mostren lapsus significatius i desorientats i confusió en els processos de raonament a l’hora d’interpretar diferents experiències de pèrdues o traumes.

 

TRANSMISSIÓ INTERGENERACIONAL DE LA SEGURETAT EN L’AFERRAMENT

(Benoit i Parker, 1994; Fonagy, Steele i Steele, 1991) :

 

 Han trobat que la capacitat predictiva que les representacions maternes tenen sobre el tipus d’aferrament que estableixen els seus fills és d’un 80%. D’aquí la idea de la transmissió intergeneracional de tipus d’aferrament entre pares i fills.

* Breterton, 1985: diu que lo important no és el tipus d’aferrament que l’adult va tenir durant la seva infància amb les figures d’aferrament, sinó la posterior elaboració e interpretació d’aquestes experiències.

 Així doncs, la transmissió intergeneracional no és un fet inevitable, sinó que certs aconteixements poden provocar canvis (una relació de parella satisfactòria, l’experiència de la maternitat, etc).

 

AFERRAMNET MÚLTIPLE: DIFERENTS FIGURES D’AFERRAMENT :

  Bolwby (1969) admet que els nens poden establir vincles afectius amb diferents persones, però

pensa que en realitat estan predisposats a vincular-se especialment amb una figura principal.

Per a ell, la situació més favorable per al nen és la d’establir un vincle afectiu principal amb la mare.

Jackson (1993) afirma que la figura principal pot ser el pare en grups culturals on hi ha major implicació del pare en les tasques de criança; en tot cas depèn de la tradició cultural.

 La figura principal sembla ser que depèn de qui manté més temps de relació amb el nadó.

 Ainsworth (1989) parla de la relació d’aferrament que s’estableix entre germans.

Així doncs, sembla inqüestionable la capacitat dels nens d’establir vincles d’aferrament amb vàries figures, sempre que aquestes es mostrin sensibles i afectuoses amb el nadó. Per una altra banda, l’existència de diferents figures d’aferrament pot resultar molt convenient per al nen, facilitant l’elaboració de gelosies, l’aprenentatge per imitació, l’estimulació rica i variada… inclús una garantia per als casos d’accident, malaltia o mort d’alguna de les figures d’aferrament (López, 1990).

 

AFERRAMENT CAP AL PARE, AFERRAMENT CAP A LA MARE

(partint de la situació de l’Estrany)  :

 Breterthon (1985) indica que hi ha una clara concordança entre el tipus d’aferrament que el nen estableix entre els dos progenitors.

 Una possible explicació és que la Situació de l’Estrany avalua el model intern actiu que el nen ha elaborat a partir de la seva relació amb la mare o amb la figura principal d’aferrament.

 Una altra explicació es que generalment les mares i pares responen d’una forma semblant al nen i comparteixen idees sobre les pautes de criança.

ELS FENOMENS TRANSICIONALS  Josep Rota

Marquen un camp d´experiència entre la realitat interna i la realitat externa

 v  Zona intermitja entre la subjectivitat i l´objectivitat

Winnicot situa aquesta etapa transicional entre els 4-6 mesos i els 8-12 mesos.

És una etapa fonamental en el procés de la separació i la individuació.

Els fenomens transicionals marquen un camp d´experiència entre la realitat interna i la realitat externa. Una àrea intermediària, ni exterior ni interior, i que es fonamenta en una paradoxa.

Per entendre millor el que significa aquesta paradoxa, s´ha de considerar que els fenomens transicionals tenen a veure amb un espai potencial, un espai ple de possibilitats, el qual es fonamenta en la confiança que el nadó té dipositada en la seva mare. Això ens porta a pensar en un espai de continuïtat. La consideració d´aquest espai de continuïtat és inseparable dels fenomens transicionals: “El nadó sol no existeix; existeix una parella mare-nadó, en una interacció cambiant de necessitats i respostes”.

Una intervenció “suficientment bona” donarà al nadó la il.lusió de que existeix una realitat externa, que es correspon amb la capacitat personal de cració de l´infant. La primera creació està connectada amb la il.lusió d´omnipotència (el pit surt, quan l´infant el desitja; té la impressió d´haver-lo creat).

Ara podem entendre millor què significa aquesta paradoxa:

“Per a que pugui crear-se un objecte, abans s´ha de trobar; és a dir, l´entorn l´ha d´haver col.locat allí”.

La paradoxa consisteix en que es tracta d´un objecte creat i trobat alhora. La il.lusió que fonamenta aquest objecte (creat i trobat) dóna testimoni de la confusió que existeix entre la realitat externa i la realitat interna.

Aquesta confusió és la que actua en la constitució de l´objecte i dels fenomens transicionals.

La mare no té consciència d´aquesta paradoxa. Només sosté la situació relacional amb l´infant. Això permetrà que, més endavant, l´infant es pugui situar en les paradoxes que li facilitaran tota l´activitat creadora.

Acceptar les paradoxes vol dir mantenir les condicions necessàries per a que es puguin donar els fenomens transicionals. Una adaptació de la mare a les necessitats psíquiques de l´infant. Cal que la mare protegeixi activament les il.lusions del nadó.

v  Una etapa il.lusòria. El pas de la il.lusió a la desil.lusió.

L´àrea transicional és una àrea il.lusòria i que es fonamenta en aquesta situació paradoxal descrita.

Entenent aquesta etapa com un procés, la il.lusió és necessària per a que es pugui donar la desil.lusió, però cal protegir a l´infant de la pèrdua brutal de les seves il.lusions.

En la intervenció, correspon al psicomotricista protegir als infants de la pèrdua brutal de les seves il.lusions. La intervenció del psicomotricista ha de propiciar el procés cap a la desil.lusió. Però és important que la il.lusió es mantingui, per a que es pugui donar tot el procés de la desil.lusió.

El psicomotricista funciona també com un objecte transicional. La plasticitat, la maleabilitat fan que pugui ser atacat, destruit, transformat…. però sense desaparèixer. S´ha de mantenir viu i disponible.

Tot aquest posicionament transferencial (la transferència també pot ser considerada com un fenomen transicional) permet que l´infant construeixi la realitat externa a partir de la seva realitat interna; que es produeixi tot el procés d´individuació; i que es fonamenti tota la capacitat creadora de l´infant.

v  Una etapa de subjectivitat fonamental

Aquestes situacions, enteses com a fenomens transicionals, permeten que l´infant s´expressi des de la seva subjectivitat, i podem dir també des de la seva autenticitat. En aquestes primeres etapes de la vida, l´infant es troba situat en una subjectivitat fonamental. Winnicott parla d´”objectes subjectius”, que el nadó té la sensació d´haver-los creat.

Si l´entorn maternant de l´infant es situa com un continent adaptable i transformable, si crea un entorn (un holding) simbòlic suficientment bo, això és el que permetrà a l´infant que es vagi adaptant a la realitat que l´envolta. Anirà entrant en l´estructura simbòlica convencional, que és la que ens humanitza i la que permet les relacions socials.

L´infant, quan sobrepassa aquesta etapa, accedeix a les relacions d´objecte en el seu procés de separació i individuació. No obstant, aquestes dinàmiques transicionals perduren, en un registre simbòlic, a través del joc i de la cultura, al llarg de tota la vida.

v  Els fenomens transicionals, una experiència fonamental de la continuïtat

Aquest espai transicional permet la vivència de la continuïtat entre lo subjectiu i lo objectiu, entre la fantasia i la realitat, entre el jo i el no-jo. És una etapa de narcisisme primari, connectat amb la fantasia d´omnipotència. Quan des de l´entorn exterior, no hi ha la necessària maleabilitat per a ajustar-se a aquesta fantasia d´omnipotència, pot originar-se en l´infant una angoixa de trossejament.

Com diu Bernard Aucouturier en el llibre que aquesta tarda es presentarà, la unitat de l´infant és indissociable de la unitat de la mare. La mare unifica per la qualitat del holding (Winnicott); per la “reverie” maternal (Bion); per la qualitat de la seva envoltura psíquica (Anzieu); per la solidesa de l´eix, que ella ofereix al seu fill

(G. Haag). És a dir: la mare embolica, sosté, somnia al seu infant, és ella mateixa dins la dinàmica de donar continuïtat als desitjos de l´infant. És una unitat a dos (D. Anzieu).

Aquest període d´unitat és un període molt fràgil. Aquí s´originen les « angoixes primitives », que, segons Winnicott, són pròpies de tothom des de que naixem.

v  Un espai que uneix i que separa ;  permet que es constitueixi la identitat i l´alteritat

En el procés de la constitució d´un jo diferenciat, l´infant construeix la representació de sí mateix, situant-se sota la mirada de l´altre, i en una situació especular respecte de l´altre.

Aquest és un espai que uneix i que separa alhora. Que permet que es constitueixi la identitat (identitat amb l´altre) i també l´alteritat.

Recordem : l´espai transicional, com el pas de la il.lusió a la desil.lusió, el pas de lo màgic a lo real, de lo subjectiu a lo objectiu.

La intervenció ajustada de l´altre és la que permet aquest pas. Si no es dóna, l´infant pot quedar excessivament supeditat a l´altre, i llavors l´alteritat es pot tornar molt angoixant.

v  La capacitat d´estar sol, en presència de l´altre

En l´etapa inicial del “narcisisme primari”, l´infant no considera a l´altre com un objecte diferent d´ell mateix.

Winnicott parla de l´etapa: “Quan l´infant és capaç d´estar sol en presència de l´altre”, al voltant del 5è mes. L´infant s´aïlla en el seu món de somiegs, sense perdre la consciència de la presència de l´altre, de la mare. L´altre no desapareix.

És una experiència fonamental, que es produeix:

– si hi ha una presència ininterrompuda de l´altre

– si no es dóna una intromissió envahidora.

* …y en el Entre Lineas 29 (Mayo 2012) añade…

– text del doctor Jubert.

– text ” Saltando las Olas”  de M. Monteros

– text “Sufrimiento maternals i afecto umbilical”  de Frank Lake

“el vínculo. La clave para ser un buen padre” de Jordi Bagué Pedrero. És un llibre auto-editat, no hi ha rastre d’editorial. Parla en forma d’assessorament als pares per acompanyar tot el procés de gestació i part d’un infant. Este manual va dirigido a los hombres que van a ser padres o tienen ganas de serlo. En él, encontrarás unos consejos básicos para crear el Vínculo con el bebé, ese lazo que os va a unir para el resto de vuestras vidas>>.

 

Punto y seguido

Ámame

para que me pueda ir

para que aprenda a ser yo mismo

separado de ti

Impúlsame

para que pueda alejarme

y ser con los demás

Suéltame

para que sepa

adónde regresar

Ámate

para que me pueda amar

aprendiendo de ti

Impúlsate

para que me enseñes

el gozo de explorar

Suéltate

para que encuentre

en la libertad tus raíces

¡ÁMATE,  PARA QUE ME PUEDA IR!

 

Jaume Soleri M. Mercè Conangla

LOS NIÑOS

Vuestros hijos no son hijos vuestros: son los hijos y las hijas de la Vida, deseosa de sí misma.

Vienen a través vuestro; pero no vienen de vosotros. Y, aunque están con vosotros, no os pertenecen.

Podéis darles vuestro amor, pero no vuestros pensamientos. Porque ellos tienen sus propios pensamientos.

Podéis albergar sus cuerpos, pero no sus almas. Porque sus almas habitan en la casa del mañana que vosotros no podéis visitar, ni siquiera en sueños.

Podéis esforzaros por ser como ellos; pero no intentéis hacerlos como vosotros. Porque la vida no marcha hacia atrás ni se detiene en el ayer.

Vosotros sois el arco desde el que vuestros hijos, como flechas vivas, son impulsados hacia adelante.

El Arquero ve el blanco en la senda del infinito y os doblega con su poder para que su flecha vaya veloz y lejana.

Dejad alegremente que la mano del Arquero os doblegue. Porque así como Él ama la flecha que vuela, así ama también el arco que es estable.

Khalil Gibran

“El Profeta”

B) EL DEBAT

. A la 1ª trobada sembla que el que teníem clar és que el vincle matern condiciona la nostra personalitat i el futur de les nostres relacions, siguin de parella o amb els fills. Segons el tipus de vincle viscut condicionarà també la sociabilitat de les persones.

. La Belén ens parla del llibre “Amor maternal” que relaciona el sistema immunològic, el emocional, el neurològic… Lliga emoció i cervell.

. Els problemes que apareixen al llarg de la vida i que tenen relació amb el vincle solen ser per excés o per defecte. Sembla que és en el procés de separació de l’infant i la mare on poden aparèixer dificultats. La Montse V. parla del paper del pare , com a propiciador de l’espai que ens permet fer-nos independents.

. El tema sempre ens connecta amb una part nostra molt profunda. La Luisa ho connecta amb totes les relacions en general. Quan no s’han satisfet les necessitats afectives primeres, poden aparèixer problemes  amb l’oralitat, com són les dependències al tabac, les drogues i l’alcohol.

. El tema del vincle dóna peu a parlar  d’ altres conceptes lligats amb aquest tema com són la fusió (i con-fusió), la dependència, la individualitat, l’aferrament, les emocions, les vinculacions… 

. La Luisa porta un llibre titulat “La represión del deseo materno y la génesis del estado de sumisión inconsciente” de Casilda Rodríguez i Ana Cachafeiro.
Acabem la 1ª trobada amb la lectura del dos poemes anteriors, per Neus i Merçè

En un segundo contacto con el tema elaboramos las siguientes reflexiones:

El Apego es una situación de fusión que genera principalmente la madre.

Alargar el amamantamiento suele ser una necesidad de la madre, falta el respeto por la salida de dientes (dandose el caso de los niños que se tornan su consuelo). O los que son puestos en medio de un conflicto de pareja para mantener la separación en la cama, o para sustituir al padre cuando no está.

Hace falta el triángulo para que entre los 2 padres se hagan de espejo y se valgan por si solos para compensar sus necesidades personales.

Finalmente se aportan los siguientes estractos personales sobre lo hablado….

Es la primera relació que s’estableix a la nostra vida, majoritàriament amb la mare (o persona maternant), ens condiciona i deixa una profunda empremta per a futures relacions tant amb els altres com amb nosaltres mateixos, en la construcció de l’autoconcepte.

Tot organisme tendeix a l’autoregulació i a la regulació amb el medi en que es desenvolupa, és una funció espontània per assolir el principi fonamental de la natura, crear, conservar la vida i la de la pròpia espècie amb la menor despesa energètica i el màxim plaer possibles. Quan sorgeix una necessitat en el organisme es crea una tensió que trenca l’equilibri, es canalitza pel subimpuls tendre que és el que senyala tal necessitat, aquesta informació és a la vegada canalitzada pel subimpuls agressiu ja que la seva funció és expressar espontàniament per a satisfer la necessitat emergent. Quan no s’aconsegueix la satisfacció complerta , la situació queda oberta i la energia continua pulsant sense permetre arribar a l’estat de relaxació inicial de la necessitat, si aquesta insatisfacció es va repetint durant el temps els estats de tensió muscular i emocional es van acumulant i engramant en el to muscular i en el desenvolupament psíquic.

 El nadó s’expressa d’aquesta manera i si la satisfacció de les seves necessitats són majoritàriament, o no, recollides i ateses per la mare i les altres figures referents, aniran configurant la qualitat  del vincle i aniran condicionant l’estructura del caràcter de l’infant.

Les característiques d’aquest vincle dependran de molts factors ja que és una interacció summament delicada, com un teixit amb una trama de fils de diferents procedències, de diversa textura , gruix i color. Els fils que aporten els pares amb les seves pròpies carències conscients o no, amb la seva història, els fils de les predisposicions genètiques i sistèmiques del temperament del nadó, fils d’altres figures vinculars avis, germans…fils culturals del lloc on es desenvolupi aquest infant… Tot aquest entramat proporcionarà un teixit únic que aquesta persona portarà durant la seva vida i en el qual també podrà treballar amb consciència i amor.

Charo Aznal

 

 

Com es natural i per la relació física entre mare i fill, aquest primer vincle d’afecció es dona fonamentalment entre mare i fill durant els primers mesos ( en cas de la falta de la mare agafarà el rol la persona que se’n faci càrrec).

El nen estableix aquesta vinculació per necessitat davant la nova situació.

Fins el moment del part ell no ha hagut de fer demandes de rés per créixer  o sentir-se acaronat, es aparti d’aquest moment que necessitarà demanar.

La mare es la persona que, per la naturalesa del procés, està sensible a les demandes i necessitats de l’infant, durant nou mesos ha sigut la portadora d’aquest infant, ella l’ha ajudat a fer el pas al nou estat.

El vincle d’afecció d’aquesta mare dependrà de:

• L’estat emocional
• El temperament de l’infant
• Les creences, la cultura
• La família
• L’entorn social

Si la mare està emocionalment ben sostinguda pel pare, ella li donarà pas a establir relació amb l’infant, creant una relació triangulada, a on pare i mare vetllaran per donar al nen un entorn segur.

Aquest pare ajudarà a la mare a establir una relació mesurada sense fusió, que es la que permetrà al nen anar conquerint la seva autonomia.

Durant els primers anys de vida el nen forma el seu sistema de relacions, aprèn:  l’empatia, l’afecte, el desig de compartir, d’inhibir-se, d’agradar, d’estimar….

Una relació solida i saludable amb els pares s’associa a una alta probabilitat de crear relacions saludables amb altres, mentre que una vinculació pobre o poc clara s’associa a problemes emocionals i de conducta al llarg de la vida.

 

                                                                           Montse Vallés

 

Si ens relacionéssim sense tenir en compte l’individualitat de l’altre, tendiríem a la fusió i ja no seríem dos “jos” que es troben amb la intenció de créixer i deixar créixer. Algunes vegades, dintre les nostres relacions, en tenim tendència.

El desig d’una unió total, com la que vàrem tenir amb la nostra mare és un anhel que ens acompanya tota la vida, amb la conseqüent frustració que sentim quan comprovem que això no serà mai possible. Tenim por a la soledat i a l’abandó.

La relació sana parteix del reconeixement de l’altre com a esser únic ; com un “tu” diferent a mi, reconeixent els seus propis sentiments, emocions, pensaments, desitjos…

Podríem dir que tendim a relacions fusionals quan:

.  Intento controlar la vida de l’altra persona i no m’agrada que tingui idees diferents de les meves. Procuro fer-la canviar d’idea.

.  Intento quedar be sempre per temor de ser rebutjat/da. No em mostro tal i com sóc.

.  Penso que ja no m’estimen perquè algú rebutja les meves propostes, idees. Això em crea enuig i ansietat.

.  Intento cridar l’atenció de la persona que estimo, quan aquesta està atenta a una altra persona. No suporto no ser el centre de la seva atenció i faig el possible per aconseguir-la.

.  Idealitzo la relació que tinc amb aquesta persona i no vull veure els seus inconvenients, defectes…

Seria bo adonar-se d’aquestes  tendències en quan a les nostres relacions amb els demés i a reflexionar com podem millorar-les. Segur que tenen a veure amb els vincles parentals.

És molt corrent sentir a dir: “Buscar la nostra mitja taronja”, quan en realitat tots hauríem de ser taronges senceres.

                                                                  Merçè juanals

 

Quan penso en l’apego el primer que em ve al cap és relació i necessitat. Relació entre el nadó i la seva mare ( o la persona de referència ) i necessitat del nadó per començar a descobrir un nou món per a ell. Però també hi ha una necessitat de la mare ja que per a ella també és una nova experiència el fet de ser mare, un aprenentatge.

La relació que s’estableix entre mare i nadó depèn de diferents factors:

– edat de la mare, experiències i relacions primerenques de la mare, cultura, capacitats, desenvolupament emocional de la mare, característiques del nadó…

Pel que he pogut viure i aprendre del fet de tenir un nadó amb algun tipus de discapacitat, crec que aquest període d’apego entre mare i nadó es fa molt llarg o fins i tot perdura quasi tota la vida. És un procés molt complicat i moltes vegades, difícil d’entendre ja que la relació que s’estableix entre ells dos condiciona la seva pròpia relació, la dels altres membres de la família, de l’entorn social i de l’entorn escolar ( en el sentit que els professionals han d’entendre que és diferent ). I ningú està preparat per poder entendre i resituar-se en aquesta relació. Hi poden haver trencaments de parella, de relacions amb la família extensa, de l’entorn social que hi havia hagut fins llavors i que no hi hagi un bon acompanyament des dels professionals degut a aquesta falta de comprensió.

La necessitat és més grossa, més llarga i es transforma en una dependència ja que el nadó sempre necessita algú que l’acompanyi i l’ajudi en realitzar qualsevol tasca de la vida.

Quan una mare es troba en aquesta situació, se sent molt més responsable i molt més lligada al seu fill per veure’l desprotegit i feble. La relació d’ells dos que estableixin en aquests primers moments de la vida, serà per sempre. Es pot dir que totes les condicions donades ( edat mare, experiències, entorns socials i culturals, vincles primerencs… ) encara s’accentuen més. I també s’hi afegeix el concepte de l’acceptació i el procés de dol que hagin pogut fer la mare o els membres de la família respecte a la discapacitat que té el fill.

El moment de la separació – el desapego – no sé quan es donaria, es dóna o s’hauria de donar… pensant que un desapego és important sempre per anar construint una identitat del nadó, una estructura forta del jo ( com a persona diferent de l’altre ), aconseguir una autonomia….

Veig difícil que la mare pugui trobar l’equilibri entre “ el deixo que creixi” i “ no el puc abandonar perquè ell sol no pot”: s’hi barregen sentiments de culpabilitat, d’abandonament, de responsabilitat… i s’hi suma el fet de com s’hagi relacionat la mare des de l’etapa intrauterina fins a l’edat adulta; com ha construit la seva identitat, com s’ha pogut anar situant en el seu entorn…

Això també em fa reflexionar que com a professional trobo molt difícil  trobar el punt d’acompanyament, de no aconsellar, de no anar amb la recepta, de poder entendre, d’oferir el que necessiten, de crear- al cap i a la fi- una relació amb tot el que suposa ( mare, nadó, professional cadascú amb les seves motxilles ). És més fàcil caure en un judici de valors i no ens n’adonem que fent-ho també estem construint una relació amb la mare i amb el nadó que no és neta / transparent i que no ajuda.

També hi ha el tema del sentir-se segur. Quan pots fer el desapego és quan te sents segur, preparat, “sense pors”. Em pregunto també, quan hi ha el sentiment de seguretat amb les mares que tenen un fill amb discapacitat?

Crec que és un tema molt difícil, amb un procés molt llarg, amb una evolució molt lenta ( de vegades, estancada ) i que en els professionals ens falten molts de recursos ( sobretot de creixement personal ) per poder entendre i escoltar empàticament a les famílies, a les mares i als nadons.

                                                                                              Gloria Massaguer

 

 

L’aferrament és per a mi el  vincle emocional que s’estableix en la primera infància entre  el nadó i un número reduït de persones.

El primer vincle és dona amb la mare o la persona que en té cura.

La primera necessitat del nadó és aferrar-se a la mare, aquesta el sosté tant fisiològica com emocionalment, és una qüestió de supervivència. Necessita algú que en tingui cura, el conegui, l’entengui, el sostengui i li doni amor.

 

Per a mi, l’atenció cap al nadó ha de partir de l’escolta, de la mirada i l’actitud respectuosa, des d’una relació horitzontal. És una persona amb expressió

i necessitats pròpies, diferenciades de la mare o persona que en tingui cura.

 

Els primers mesos, sol existir una fusió plena i poc a poc la mare ha d’anar retrobant-se i diferenciant-se del nadó. Aquest procés, per a mi, és bàsic.

És molt important veure quines són les necessitats afectives pròpies i les del nadó per no carregar-li les nostres mancances, inseguretats, pors…. a sobre.

Hem d’atendre’ls i tenir-ne cura i a la vegada hem de deixar-los lliures, confiant en la seva autonomia, la seva expressivitat i capacitat d’aprenentatge.

 

Al voltant dels dos anys el nen o la nena comença el procés i la necessitat d’individualització i de prendre més autonomia. Aquest procés també es veurà afectat per com és el vincle i per si la mare accepta que el fill/filla és una persona diferent a ella. Aquest procés comença amb la negació de l’altre, primer s’aprèn qui no sóc, no sóc la mare (etapa del NO).

 

Estic plenament d’acord amb Bowly en que  la relació afectiva que s’estableixi entre la mare (persona/es que en té cura) i el nadó, afectarà a aquest totalment en la seva maduració  i desenvolupament. Penso que els vincles emocionals

en la primera infància ens deixa petjada al llarg de la vida.

                                                                                              Silvia Lajarin

 

 

Els éssers humans necessitem cap a nou mesos més aproximadament,

després d’haver sortit de la panxa, abans de començar a tenir una mica

d’autonomia i deixar de dependre totalment de la nostra mare: per començar

a desplaçar-nos soles/sols, caminar, menjar aliments amb les nostres mans

i que no siguin la llet materna, dir les primeres paraules per poder expressar-nos millor, etc.

Al nàixer, arribem a un món nou, on tot està per conèixer. Necessitem que

una persona ens faci de referent per poder començar a descobrir l’entorn

i a realitzar els primers aprenentatges fora de la panxa.

La primera relació que establim amb la persona que ens cuida és molt

important ja que ens ajuda a establir les bases de la nostra personalitat.

El nadó es desenvoluparà física, neuronal, psíquica, relacionalment, etc.

influenciat per la qualitat d’aquesta primera relació.

A aquesta relació l’anomenem vincle. A través del vincle expressem

i experimentem afectes de forma estable i amorosa amb la mare o amb

la persona que ens cuida. El vincle és el tipus de relació que ens permet viure la proximitat respecte a l’altre, sentir-nos estimats i protegits… i, al mateix temps, ens permet viure la diferència existent entre jo i l’altre: jo tinc desitjos, pensaments i voluntat pròpia.

Establir un vincle sa amb el nadó ens pot resultar complex en alguns

moments ja que posem en joc les capacitats i limitacions que tenim alhora de

relacionar-nos amb els altres. Alhora, pot ser molt enriquidor quan obrim els

nostres sentits a les múltiples oportunitats que ens aporta per observar-nos,

reflexionar… compartir amb els altres impressions… canviar… transformar-nos…i créixer.

Quan volem establir sanament aquest vincle experimentem en primera

persona què significa entregar-nos a l’altre, descobrim l’efecte mirall que es

produeix entre nosaltres i el nadó, aprenem a reconèixer que l’altre és un ésser

separat de mi amb necessitats pròpies que mereixen el meu respecte… exercitem la capacitat d’aprendre a estimar a l’altre deixant-lo ser…

creixem i deixem créixer.

Sovint aquest vincle ens porta al present molts records sobre el vincle que

vam tenir i que potser encara tenim amb les nostres mares i amb les persones

referents en la nostra història personal. Totes les vivències ens han dotat

d’aquestes capacitats i també de les limitacions… que ara amb la nova relació que establim amb el nostre fill o filla apareixen amb força, són els recursos

que tenim.

Això no significa que haguem de repetir exactament allò que hem rebut, ja

que al llarg de la vida podem elaborar aquestes primeres experiències

i relacions, posant-hi consciència i ganes!… per descobrir nous recursos i noves maneres. Si volem anar una mica més enllà podem reflexionar sobre quin vincle té o tenia la mare amb l’àvia i quin podia tenir l’àvia amb la seva mare, etc. Per ser més conscients d’on venim…

Actualment hi ha una necessitat col lectiva · de mares, pares i persones de

criar als més petits i petites des del reconeixement i respecte cap a les seves

necessitats, per acompanyar-los en el seu creixement de forma saludable, sense manipulacions, ni condicionaments.

Aquest és un camí intens ja que, com deia, sovint fa que ens replantegem

moltes actituds que tenim i això ens fa moure els “ciments de la nostra casa”…

qui som i com ens agradaria ser.

Necessitarem posar molta atenció per poder caminar pel camí del mig,buscant l’equilibri entre el reconeixement i respecte cap a les necessitats de l’altre i el reconeixement i respecte cap a les pròpies…. vincular-nos sí, però no envair-nos…… veure’ns en l’altre sí, però no projectar-nos en l’altre…… gaudir les sensacions de proximitat i les de separació… perquè és entre aquests dos pols on podem créixer

  Belén Pitarch